Idiomes

  • Maternitat d’Elna

    Posted on 27/09/2013 by Marie-Noëlle in Escrits personals.

    Hi ha llocs que, sense que ningú s’ho proposi, sense que res -tan a dins com a fora- ho signifiqui, hi ha llocs que, tan sols per la seva curtíssima història, son verdaders temples.

    Es el cas de la Maternitat d’Elna, un antic castellet edificat a les afores de la ciutat d’Elna, es va convertir, entre els anys 1939 i 1944, en un lloc on dones embarassades o mares amb els seus fills podien escapar de la misèria dels camps de refugiats d’Argelés i d’altres, gràcies a l’acció de Elisabeth Eidenbenz.

    Plafons de grans dimensions mostren escrits, testimonis, fotografies i omplen els voluminosos espais de les sales. Unes amples escales porten el visitant de planta a planta fins a arribar a una galeria de vidre que culmina la construcció modernista.

    La mostra tracta d’una crua i, a l’hora, extraordinària realitat que va tenir lloc dins d’aquestes parets. Nosaltres, els visitants, respirem aquestes parets, sentim els crits dels nens recent nascuts, dels jocs infantils, de les cançons de bressol apagades pels passos aferrats de les infermeres. Respirem les converses entre les cuidadores. Tremolem al imaginar-nos el soroll d’un cotxe passar el portal. Ens amaguem al sentir una greu veu masculina. Ens apropem a les finestres per assabentar-nos qui està picant a la porta d’entrada. Sentim, fins i tot, els silencis. Els dels nens dormint, de les mares donant el pit, de la nit fosca i freda, de la por ofegada; d’una feliç mirada desprès d’un part complicat, de l’alegria d’una mare salvada juntament amb el seu infant. Del fum d’un plat de sopa calenta.

    Aquest lloc, temple dedicat a la vida, inspira silenci.

    Aquest lloc, és un temple al silenci, vaig pensar al sortir.

    Això, és el que pensava desprès de la meva primera visita de fa uns dos anys. Aquest estiu, hi vaig tornar en ple mes d’agost. Famílies amb nens de diverses edats visitaven aquest temple.

    Al sentir els crits i riures dels nens corretejant per aquests espais enormes; al sentir peuets relliscar-se per les amples escales; al sentir la veu d’una nena llegint la llista de noms gravats en el marbre; al sentir el soroll d’un skate miniatura voltejar enmig dels graons, vaig pensar que aquest temple és un temple dedicat més a la vida que al silenci.

    IMG_5914 IMG_5915

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *